Preparau els Karaokes, ja tenim himne !

No sé si ja ho sabieu o no, però el fet es que l’himne espanyol ja te lletra!

Personalment no m’agrada massa aquesta ni cap lletra a l’himne espanyol. Senyors, vivim al pais de la “siesta”, al pais dels mandrosos, dels “vagos”, al pais del tapeo, de les canyes i cervessetes, al pais de les festes nocturnes de s’arenal,… Així doncs, que millor que un himne sense lletra, per a poder tararear-lo tornant a casa a les 5 del matí amb les orelles ben vermelles. Un himne que no necessita hores i hores d’aprenentatge, i hores i hores per apendre bé la lletra. A més a més que serà de la meravellosa lletra ja inventada fa anys per molts espanyolets i espanyoletes i que tothom alguna vegada ha sentit:

“Franco, Franco / tenia el culo blanco / porque Isabel / se lo lava con Ariel /… “

El canvi d’horari: realitat o $ ?

No te n’adones de que hem passat a l’horari d’hivern fins que convius un parell de dies amb aquest ‘jet lag’ horari. La veritat, és que als primers dies sempre et demanes “… i segur que amb això estalviam ? “. Hi penses una estona, i arribes a la conclusió que “…segur que si que estalviam… hi ha molts estudis que ho demostren”. Anem a pensar-hi un poc. Aqui tenim un poc d’informació del canvi horari. Com veim el seu origen es situa entorn a la primera guerra mundial i bàsicament els seus efectes eren estalviar carbó. Però ja ha plogut molt d’ença de la primera guerra mundial.

Hem sent avergonyit de la UIB. La censura: malaltia contemporànea

Fa molt temps que m’agrada llegir es… diguem-li blog, apunts pensaments, reflexions,… d’un professor que vaig tenir a la uib. El seu nom es Ricardo Galli. El llegesc perquè sempre hi trob coses interesants, i perquè pens que diu les coses així com les sent/pensa, hi estiguis o no d’acord. Sempre ho raona tot i ho demostra amb proves, si no ho creis basta aneu al seu nou blog. I dic nou blog perquè arrel d’un apunt/reflexió aparegut en el seu ‘antic’ blog, la rectora de la Universitat de les Illes Balears, (amb l’ajuda) del senyor Canals de l’Observatori d’Internet han aconseguit que en Ricardo Galli ‘deixi’ el seu blog. En Galli ho ha fet perquè el seu blog es trobava al domini de la UIB.

Perdò

Deman perdò perquè havia deixat això un poc de banda però els meus motius tenia. Ara ja tenc un horari més o manco ‘estable’, sí se pot dir que he trobat una espècie de rutina per a l’hivern; he acabat un parell de coses que tenia mig començades (video dels ovis); tampoc no trobava massa temps per escriure,… Aquests, entre d’altres, son els motius pels quals no escrivia. No penseu que no ho feia per falta de temes o per despreocupació cap al blog, sinó més que res per falta de temps. Bé, un cop presentades les disculpes, que, per cert, sempre son més fàcils mitjançant les noves tecnologies (però d’això ja en xerraré un altre dia) anem per feina.

Encara no tenc les fotos del viatge a Parc Warner de Madrid, promet que tot d’una que les tengui les penjaré aquí. Si algú vol el video dels ovis de lloca, el concert que vàren fer a Son Carrió, que m’ho digui i jo li donaré (gratuït). Però el que més m’ha cridat l’atenció aquests dies ha estat un email que m’ha arribat i que ara vos o possaré aquí i que m’agradaria que hi dedicassiu un moment. Tracta sobre l’emule i les lleis que envolten les descàrregues d’internet.

Feis clic aqui per llegir l’arxiu

Cada dia hem sorprenc més del que veig al món.

Les forces de la natura

Quan sortia de s’uib per tornar cap a cases, no plovia gens, almenys al campus, però quan he arribat a l’altura de la via cintura… “amigooo”… l’aigua que feia res, es vent !! Hem movia es cotxe d’una manera que mai havia vist, i això que estava aturat !! Arbres per enterra, senyals, ‘faroles’ que es gronxaven d’una banda cap a l’altre,… si, ho dic sense avergonyir-me, no hem feia cap gracia esta allà enmig. Tancat dins es cotxe, enmig d’un embòs, sense poder fer res i a fora aigua i vent…!! I es que al cap i a la fi… quan les forces de la natura es manisfesten… no hi ha res que pugui fer l’home. Un exemple ho tenim a les inundacions que hi ha hagut aquests dies a la peninsula.

Ja pots haver volat amb avió moltes vegades, que quan l’avió ‘es mou’ acollona. Ja pots haver viscut moltes plogudes, que quan la natura en fa de les seves acollona. 

Justicia ?

Sé que aquesta noticia no es recent, però és que avui l’he vista a les notícies :

http://www.elmundo.es/elmundo/2007/09/22/espana/1190446126.html

Tracta del violador de la Vall d’Hebron, que tot i esta condemnat a 311 anys de presó ha sortit en llibertat després d’haver-ne complit 18.

Encara no tenc clar per què escric aquest blog, realment no sé si ho faig per ’dir’ coses a la gent, o simplement per ordenar les coses que hem volten pel cap. Aquest cas és clar que ho faig pel segon motiu. Escric perquè no entenc coses com aquestes.

No entenc com pot ser que a una persona condemnada a 311 anys de presó pugui sortir en només 18 anys, i a més a més sense el vist i plau de metges i psiquiatres. Aquestes son coses que crec que mai entendré. Igual que aquest empresaris corruptes que roben 5 0 10 0 20 millions d’euros i després de pagar-ne 2 queden lliures. Però si hi encara hi surten guanyant senyors !!!!

Tornant al tema del violador, i comentant aquests pensaments amb una persona, hem va contestar que la presó és un centre de rehabilitació i no un càstig. Potser té raó, però… Pot un assassí rehabilitar-se? Clar que hi ha casos i casos, no és el mateix un que mata en un moment puntual per X circunstàncies, que no un sicari o un membre d’algun grup terrorista. Creïs que el segon personatge pot/voldrà rehabilitar-se? o creïs que en sortir tornarà a matar? Crec que la resposta es prou clara. Així doncs, perquè les deixam sortir de les pressons?

Supos que tot això és molt més complexe que l’exposat aquí: interesa desviar l’atenció del ciutadà d’un tema concret, diners, poder,… però realment els qui finalment pagam les conseqüències, com sempre, som els ciutadans de carrer.

Pors

A vegades se’ns fa estrany aquest sentiment que ens accelera el cor i la respiració i ens tensa tot el cos, la por. Però… por de què? i per què? Fa por l’obscuritat, els sorolls que no acostumam a sentir, una mirada, una imatge,… Hi ha una gran varietat de fets que ens produeixen por, però el que jo hem deman és per què sentim por? Potser és un acte reflex per protegir el cos com el dolor o potser és la psique humana que ens protegeix de canvis que no esperam, per exemple, quan trobam la porta de casa oberta, és un fet que no esperam, i per tant el nostre cos entra en estat de por/alerta. Potser sí ido que és un mecanisme que fa que el nostre cos estigui alerta a qualsevol estímul extern. També existeixen altres tipus de pors, com la por a perdre una persona estimada. Aquest darrer tipus de por és totalment diferent de les pors tractades abans, no ens tensa el cos, no es possa alerta,… però així i tot tenim por. Hem crida l’atenció també la gent que cerca por a les pel·lícules que per cert, moltes vegades els directors confonen amb coses repugnants. Jo hem trob al grup dels ‘pel·liculeros’, m’agrada sentir por des de la seguretat del meu sofà.

Entenc la por, però no li trob la seva utilitat, potser no en té, o potser soc massa poruc per trobar-li una utilitat.

Nietzsche i el nostre temps

Com ja vos he comentat abans, aquest cap de setmana he vist una obra de teatre que tractava de les darreres hores de vida de Nietzsche. He quedat molt impressionat pels seus pensaments i sobretot, la seva manera d’expresar-los. M’hagues agradat conèixer-lo. Sovint ho pens. He nascut a un mal moment, ho dic, perquè sovint m’agraden coses del temps dels meus pares. Com per exemple, música com els ‘Eagles’, ‘Led Zeppelin’, ‘Pink Floyd’,… però no només ho dic per la música, sino que també pels moviments socials i culturals: transicció, explosió de la llibertat,… i sobretot perquè moltes vegades m’hagues agradat, encara que no l’hagues arribat a veure mai, ser contemporani de gent important com en Bob Marley, en Hendrix,… (no és el cas dels meus pares amb en Nietzsche).

El que vull dir amb tot això és que no sé si m’hagues agradat nèixer una dècada abans del que vaig nèixer. Ara pareix que no hi ha gent com la que hi havia abans, pareix que l’home es torna més avaricios (com exemple tenim societats i empreses que només pensen amb els diners). Pareix que no hi ha gent que pensi amb altres coses apart dels diners. Clar que els exemples d’abans també en guanyàven molts de diners, però la seva passió per la música anava més enllà dels diners. Hi ha gent ara que senti passió per alguna cosa mes que pels diners? Sé que l’home del dia a dia, l’home que veim passejant pels carrers si que té altres passions apart dels diners, però tot d’una que pugem un poc en la piràmide social, en volem més i més… Corrupció, desfalcs,….

Supos que es un poc de tot això el que fa que pensi en haver nascut abans. No ho sé, la veritat. No vull dir que abans no hi hagués el que hi ha ara, però almenys no es sabia. Feliç en la ignorància ? en vista de la realitat… Lluitar per canviar la realitat ? al final tots/-es son/-m iguals.

Per acabar vos deix amb un parell de frases de’n Nietzsche que m’agraden:

“La esperanza es el peor de los males, pues prolonga el tormento del hombre.” “Todo lo que se hace por amor, se hace más allá del bien y del mal.”

Encara queda gent d’abans

Potser molts pensareu que és una tonteria, però ho he trobat curios. Avui ha vengut un fuster, de palma permí ha dit que era, bé, es igual, ha vengut un fuster, a mirar una porta que tenim rompuda. El cas és que mai ens havíem vist, i de sa porta hem xerrat 5 minutets, però ens hem possat a xerrar després… que si havia anat a pollença, i que cada vegada hi ha gent que vol unes coses mes rares,… bé es fet es que he trobat molt estrany mantenir una conversació tan llarga amb una persona que acab de conèixer. No sé si m’explic, vull dir que ha estat gratificant, he estat content d’aquesta tonteria. Supos que ho trob estrany perquè som de Son Carrió, i sa gent és més ‘tancada’, però pens que aquestes coses no s’haurien de perdre. Igual que quan surts de marxa i coneixes gent que mai abans havies vist. Pens que també ho trob estrany perquè sa gent jove d’ara no es tan…’oberta + simpàtica’ com abans. Ara està ple de ‘quillos’ i ‘pacorros’ que se passejen amb es seu cotxe derrapant per tot amb es reggeton a tope, i sempre mirant per damunt l’espatlla. A Son Carrió en tenim un parell d’exemples. Ara pensareu, estàs generalitzant… ja està clar que no tots son així, però molt sí.

Tornant al títol i per acabar, m’encanta veure encara rotllanes es vespre xerrant enmig des carrer. I m’agrada pensar que a moltes d’aquestes rotllanes si dugues una cadira hi seria molt benvingut. Pentura es aquest esperit es que hem de recuperar. No se si m’explic…